Cercar en aquest blog

29 d’abr. 2013

Comiat als corresponsals, per Quim Balaguer, Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial

El mes de juny farà 26 anys que vaig entrar per la porta de Catalunya Ràdio amb l’oferta sota el braç de quedar-me amb la corresponsalia del Vallès Occidental. Jo treballava aleshores al “Diari de Sabadell”, i el company que feia de corresponsal ho deixava. Vaja, que jo hauria pogut ser un d’ells, un dels molts corresponsals de comarques que en aquests 30 anys ha tingut Catalunya Ràdio.

Però l’atzar va fer que jo aparegués a l’emissora just en el moment que a la redacció d’Informatius necessitaven algú per fer els butlletins matinals de Catalunya Música, que tot just acabava de néixer. I el fet de ser al lloc precís en el moment precís em va permetre entrar com a treballador de la casa. La corresponsalia vallesana, doncs, va passar a altres mans.

Després van venir 6 anys de matinades, la secció de Societat, la sotsedició del migdia i moltes altres feines, fins que ja fa una pila d’anys vaig començar a fer-me càrrec dels informatius territorials de Barcelona i a tractar amb els corresponsals.

Potser han estat gairebé 15 anys, no ho recordo prou bé, amb algun període breu d’interrupció, però de ben segur que sóc la persona de la casa que més i durant més temps ha parlat amb els corresponsals, especialment els de Barcelona.

Però demà això s’acaba. S’acaba comprar cròniques, rebre i contestar trucades, rebre i contestar mails, enviar-los aquí, enviar-los allà, i patir per si la crònica no arribava. Algú dirà que eren “freelance”, que s’hi dedicaven a temps parcial, però la veritat és que el seu compromís amb l’emissora, amb la cerca de la notícia, la dedicació i sobretot l’estima a la ràdio era “full time”.

Els he vist créixer, com a persones i com a periodistes. Alguns hi han estat sempre, d’altres han passat fugissers. Ens hem enriquit (i no parlo econòmicament!) mútuament. Hem après els uns dels altres i hem sabut fer les coses cada cop millor. Però el que no ha canviat en tots aquests anys és que qualsevol persona que agafava una corresponsalia hi posava tota la il·lusió, professionalitat i esforç de què era capaç.

En aquests anys n’hi ha hagut de molt bons i no tan bons, de més resolutius o menys, però cap que no estigués disposat a llevar-se a les 5 de la matinada si se’l trucava perquè hi havia un incendi a tocar de casa seva o a renunciar a un cap de setmana amb la família perquè el president o el conseller de torn visitava el nou ambulatori, el casal d’avis o la fira que fos. Si suméssim les hores que alguns d’ells hi han dedicat durant tots aquests anys, segurament hauríem de canviar la definició de “temps parcial”.

Però demà això s’acaba. Ens haurem d’espavilar sense ells, i ells s’hauran d’espavilar sense nosaltres.

Als corresponsals només em queda demanar-vos perdó. D’entrada perdó en nom meu per si alguna vegada us he fallat o us he exigit més enllà del que tocava. I perdó, i crec que això ho puc fer en nom de tots els treballadors de la casa, per aquest abrupte, sobtat i immerescut acomiadament que ha menystingut la vostra feina i us ha deixat sense el reconeixement que us mereixeu.

I finalment us vull donar les gràcies. Gràcies per tota la feina feta aquests anys, per haver-me salvat el cul tantes vegades quan us demanava una crònica amb urgència. Pel fet d’aparèixer amb aquella notícia inesperada quan més la necessitava. Gràcies per aquests sopars i dinars, per l’afecte que m’heu demostrat en moltíssimes ocasions, i que jo he intentat tornar-vos sempre. I gràcies, sobretot, per haver fet arribar als oients de Catalunya Ràdio la informació del país amb rigor, passió, veracitat, pluralitat i rapidesa. El vostre llegat és ingent, la feina feta és colossal i el buit que deixeu serà impossible d’omplir.

Us trobaré a faltar.

Moltes gràcies!!


Quim Balaguer
Sotscap de Societat i Coordinador d’Informació Territorial
Serveis Informatius. Catalunya Ràdio