Cercar en aquest blog

27 d’abr. 2013

Rivals i malgrat tot, amics. Gràcies als companys d'altres mitjans que sovint ens han ajudat

El 4 de juny del 2002 al carrer Uva del barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet es va esfondrar un edifici que va fer una víctima mortal.

En assabentar-nos de la notícia tots els mitjans de comunicació vam anar a cobrir el sinistre. Pocs minuts després d’arribar allà ens vam trobar un home gran una mica desorientat. Portava una sabatilla a la mà. El seu relat, tot i la tragèdia, va ser còmic. 

L’home, sord com una tàpia, estava dormint plàcidament, però es va despertar en notar que al seu pis hi entrava més llum del compte. Es va llevar, va anar cap al lavabo per buscar les pastilles que s’havia de prendre i va veure més claror del normal i com mig pis li havia desaparegut; es va dirigir cap a la porta d’entrada i en obrir-la es va trobar amb els bombers que estaven apuntalant la finca. 

La naturalitat i sorpresa amb què ho explicava, a més a mig matí es queixava que estava en dejú, el va convertir en protagonista de la notícia junt amb un jove marroquí que vivia a l’edifici del davant i que va ser el primer en rescatar als ferits. 

És una de les anècdotes més divertides que com a corresponsal he viscut i sovint la recordem a les trobades de corresponsals d’altres mitjans de comunicació de la comarca. 

Sempre he dit que els meus veritables companys de feina no és la gent de la redacció de Catalunya Ràdio sinó que són els corresponsals dels altres mitjans de comunicació, el que entenem per competència. 

Són a qui veig gairebé a diari, riem junts, competim sanament, ens empipem quan ens fan esperar més del compte o l’acte que cobrim és un bluf, però sobretot ens ajudem en la nostra feina avisant-nos quan succeeix alguna cosa, passant-nos informació o intercanviant-nos talls de veu si és necessari. 

Malauradament cada mes mes anem perdent companys perquè l’ofici de corresponsal de premsa està en extinció.
Josep Ferrer






És molt cert que hem vist més als companys d'altres mitjans que a familiars nostres. Hem estat junts cada dia, hores i hores i on no arribava un, sempre hi havia l'altre per ajudar. Són els companys que s'han fet amics. Una altra pèrdua a sumar en el nostre acomiadament.

Gràcies a tots!!!

Núria Valls i estic segura que la resta de companys acomiadats